El mes d’abril de 2007 la productora publicitària francesa Cilvy Aupin tot anant en cotxe escoltava una entrevista al filòsof Michel Onfray i la va sorprendre una frase: “Tots els nens són filòsofs, però només uns pocs continuen sent-ho”. Aquesta afirmació la va inquietar i es va preguntar: “Efectivament, els nens reflexionen (només cal pensar en alguns dels seus comentaris), però com es pot aprofundir en aquestes reflexions? I, sobretot, poden fer filosofia els infants?”
La productora decideix investigar, i quan arriba a casa, busca a internet i s’adona que hi ha diferents grups d’ensenyants que s’ocupen d’una cosa que es diu filosofia per a nens. “Em va semblar apassionant. Sentia la necessitat d’anar més enllà i conèixer a persones atretes per aquesta mateixa idea”.
S’assabenta d’alguns grups d’ensenyants que practiquen aquesta proposta pedagògica a les aules i en aquest entorn troba a Pascaline Dogliani, una mestra que imparteix de filosofia a nens i nenes de 3 i 4 anys en un centre experimental. Cilvy Aupin es posa en contacte amb Isabelle Duflocq, la directora de l’escola Jacques Prévert -Meeting-sur-Seine (Val-de-Marne)-, al sud est de París. Un equip de filmació dirigit per Jean-Pierre Pozzi i Pierre Barougier instal·la dues càmeres a l’aula de Pascaline Dogliani i es passa dos anys – dues o tres vegades al mes- gravant els infants de 3 a 5 anys tot captant el que passava a l’aula quan es feia “Filosofia”
El projecte va durar tres anys amb el muntatge inclòs. Surten 180 hores de gravació per a un destil·lat de 97 minuts. El document recull només alguns dels moments interessants però capta l’atmosfera i la potència pedagògica d’aquesta pràctica.
No sabem per què, però el cinema francès té una mirada curiosa, inquieta, crítica cap al món de l’ensenyament. A més d’alguns clàssics com els 400 cops i L’enfant sauvage de Truffaut en els últims 15 anys han sorgit pel·lícules com la de Tavernier, Ça commence aujourd’hui (Avui comença tot) del 1999, i l’han seguit molts altres com Etre i avoir (Ser i tenir) de Nicolas Philibert, 2002, La classe de Lauren Cantet, 2008, Professor Lazhar de Philippe Falardeau, 2011. I ara Només és el principi (Solo es el principio), 2012.
França ha descobert la filosofia per a nens tard, ha estat un dels últims països en incorporar-se al moviment però s’hi ha posat a fons. La proposta de Lipman que tantes reticències va suscitar fa uns anys, perquè representava una sotragada al sistema educatiu francès, ha estat reinterpretada i reformulada per educadors i filòsofs. I al final, sense ser una troballa autòctona, ho han sabut convertir en un fenomen. Ho saben fer bé els francesos!
Només és el principi, més enllà d’una bella -i emotiva- reflexió sobre la filosofia, és tot un al·legat en favor de l’escola pública i, especialment l’educació infantil. No és casual que la pel·lícula s’obri amb les declaracions de cert ministre de Sarkozy, en què -des de la més profunda ignorància-afirmava que no calia cap títol universitari per “canviar bolquers i vigilar la migdiada dels infants”. La banda musical està composta per Anouar Brahem, músic i compositor tunisià conegut per haver modernitzat el paper de l’instrument àrab tradicional anomenat oud i el combina amb música occidental sobretot en el jazz. El resultat és molt adequat, ja que recrea una atmosfera que s’adiu amb la diversitat cultural dels nens de l’aula.
Bondats de la pel·ícula
- La pel·lícula posa l’accent en la importància de les competències en l’educació infantil: l’apropiació de la llengua, l’escolta, el significat de les paraules, etc.
- Estimular el pensament convidant els nens al diàleg. És a dir a un pensament sotmès al judici dels altres que es compara i compara amb les experiències dels altres.
Una pràctica millorable
- A parer nostre, aquest film mostra només un aspecte dels molts que pot adquirir una pràctica de filosofia a l’escola.
- És un exercici massa obert, creiem que és més motivador i més estimulant obrir la reflexió a través de jocs, contes, pintura, música i cinema a infantil o mitjançant la lectura a primària i secundària.
- Presenta una facilitadora poc experta, no mostra cap planificació ni cap material d’ajuda. Algunes preguntes són poc clares. La conducció és dubtosa, per exemple, no aprofita les intervencions dels alumnes per anar més enllà. • Al marge d’aquesta valoració de continguts, i potser per això, la pel·lícula resulta una mica reiterativa al cenyir-se només en el llenguatge oral sense explorar altres formes de comunicació.
És recomanable? ¿En quins termes?
Tot i els comentaris negatius vull assenyalar que és una pel·lícula que es gaudeix, que està molt ben realitzada. I és un gust poder gaudir d’un film sobre la infantesa sense forçar la situació i que en lloc d’usar els nens com a ignorants còmics com han fet molts programes televisius, ens permet entreveure del procés de creixement intel·lectual i emocional d’aquests nens.
És una pel·lícula per ser comentada, imprescindible per professionals de l’educació del nivell que sigui, urgent per les escoles de formació del professorat i aconsellable pels pares en actiu o pels del futur i també interessant pels cineastes que gaudeixin amb bons documentals.
És possible que veient la pel·lícula algun conseller d’educació entengui que no segueix el programa, alguns col·legues de claustre ho vegin com una pèrdua de temps i segur que el Ministre Wert demanaria proves externes “objectives” d’excel·lència. Només és el principi és, per sobre de tot, un homenatge a aquests dos drets dels quals ja podem anar oblidant-nos: l’educació pública i el cultiu del pensament.
Irene de Puig
Si voleu la pel·lícula, envieu un mail a: grupiref@grupiref.org